 |
 |
|
 |
|
 |
|
 |
 |
 |
El 74% del sistema circulatori, és microcirculació, una part fonamental per a mantenir la salut del cos, a partir d’un estat de bona oxigenació, funcionalitat i el més important, lliure de toxicitat, ja que en el 90 % del casos són la causa de la malaltia i el malestar.
BEMER, és un equip mèdic fàcil d’utilitzar i, amb la comoditat de poder-lo fer servir en el propi domicili, sense necessitat de desplaçaments ni pagaments per a cada sessió, i en tot moment amb assessorament mèdic gratuït.
Un equip per a les persones que la salut sigui la seva principal prioritat i preferència, tant per ells, com els seus éssers estimats, ja que l'equip és únic, però els programes es poden adequar a cada persona en particular, segons, el sexe, l’edat o l’estat general de salut.
No cal patir una malaltia per a utilitzar BEMER; la prevenció i el bon estat físic i mental, és la millor eina de salut, ja sigui per a fer vida normal o esportiva. |
 |
www.narasalus.cat
info@narasalus.cat
Tel. 617.053.648 |
 |
 |
 |
Avui dia, una organització, entitat, negoci, comerç o empresa que no disposa d'una pàgina web pròpia és pràcticament invisible: no existeix de cara al món digital.
Ser present a Instagram o Facebook pot ser útil, però no és el mateix que tenir un espai propi a Internet, on poder presentar-se, explicar qui ets, què fas i quins serveis o productes ofereixes.
Les xarxes socials són aparadors; la teva pròpia pàgina web és la teva carta de presentació, la imatge corporativa i un espai propi des d'on projectar la teva identitat al món.
Per això, des de Triangle Gironí (TG) t'oferim l'oportunitat de disposar de la teva pròpia pàgina web, amb una proposta senzilla, accessible i adaptada a les teves necessitats.
Pots començar amb una pàgina web d'una sola pàgina a partir de 200 €. |
| |
| + Info: info@trianglegironi.cat |
| |
|
|
|
|
CASTELL DE SANT FERRAN
 |
Els reis espanyols, francesos i el Castell de Sant Ferran |
La història de la fortalesa o castell de Sant Ferran de Figueres està estretament relacionada amb la situació política i militar de l'Europa del segle XVIII, un continent on coexistien monarquies absolutistes, monarquies parlamentàries, repúbliques i nombrosos altres tipus d'estat, com ducats, principats i estats eclesiàstics, entre els quals destacaven els Estats Pontificis, governats pel papa de Roma.
Un dels esdeveniments que més van influir en la configuració política europea d'aquell període fou la Guerra de Successió Espanyola (1701-1714), un conflicte bèl·lic d'abast europeu originat per la disputa de la successió a la monarquia hispànica, que podia alterar profundament l'equilibri de poder entre les principals potències europees.
El seu origen fou la mort sense descendència de Carles II, conegut popularment com «l'Embruixat», l'any 1700, fet que va obrir una disputa dinàstica entre dues grans cases reials europees.
El conflicte va enfrontar dos bàndols: d'una banda, els borbònics, que defensaven la candidatura de Felip d'Anjou, net de Lluís XIV de França, amb el suport de França i de bona part dels territoris de la Corona de Castella; de l'altra, la Gran Aliança, que defensava l'arxiduc Carles d'Àustria, de la casa dels Habsburg, amb el suport de la Gran Bretanya, les Províncies Unides, el Sacre Imperi Romanogermànic, Portugal i els territoris que avien estat de la Corona d'Aragó.
El conflicte va acabar mitjançant una complexa combinació de negociacions diplomàtiques, canvis d'aliances i acords, especialment els tractats d'Utrecht i Rastatt (1713-1714), però finalment, Felip d'Anjou va consolidar-se com a monarca espanyol amb el nom de Felip V, mentre que Catalunya va continuar resistint fins a la caiguda de Barcelona, l'11 de setembre de 1714, i que se’n van pagar unes conseqüències de mancances nacionals, que avui dia encara es mantenen.
Tot i que les monarquies espanyola i francesa estaven governades per membres de la mateixa família borbònica, la frontera entre ambdues potències havia anat adquirint una importància estratègica extraordinària, ja que des del segle XVII, concretament el 7 de novembre de 1659, on el Tractat dels Pirineus havia modificat els límits territorials entre les dues monarquies, cedint a França els comtats del Rosselló i part de la Cerdanya, territoris fins aleshores que formaven part de Catalunya com a nació.
 |
Ferran VI, impulsor de la construcció de la fortalesa militar de Sant Ferran de Figueres |
En territori francès, després del Tractat dels Pirineus, es va desenvolupar un important sistema defensiu per reforçar la nova frontera i controlar els principals passos pirinencs, on entre les fortificacions més destacades hi havia el fort de Bellaguarda, a partir de 1668 i amb una important transformació posterior sota la direcció de Vauban; les fortificacions de Vilafranca de Conflent, iniciades el 1669 i reformades posteriorment; el fort de Montlluís, construït entre 1679 i 1681, i el Fort Libéria, a Vilafranca de Conflent, les obres del qual es van desenvolupar entre 1680 i 1682.
Dins d'aquest context, durant el regnat de Ferran VI (1746-1759), es va decidir construir una gran fortalesa militar que permetés reforçar la defensa de la frontera davant possibles incursions franceses. Figueres, per la seva situació geogràfica i estratègica, era un enclavament especialment adequat per controlar les comunicacions entre la península Ibèrica i França a través dels passos pirinencs.
D'aquesta manera, es va decidir aixecar la fortalesa sobre un turó conegut tradicionalment com la «Muntanyeta dels Caputxins», denominació que provenia del convent de frares caputxins que s'hi havia establert al segle XVI, amb una capella dedicada a sant Roc, i que la seva situació elevada permetia disposar d'una àmplia perspectiva sobre la plana empordanesa i els principals accessos a la frontera. Les obres van començar l'any 1753, sota la direcció dels enginyers militars, pare i fill, Juan Martin Zermeño (1700 - 1773) i Pedro Martín Paredes (1722-1790), seguint els principis de la fortificacions abaluardades, amb solucions arquitectòniques pròpies de l'enginyeria militar europea de l'època i influïdes pel sistema defensiu desenvolupat per l'enginyer francès Sébastien Le Prestre de Vauban (1633-1707).
La construcció va ser una empresa d'enormes proporcions, en la qual van intervenir milers de treballadors, enginyers i militars. Després de tretze anys de treballs, l'any 1766 es va considerar inaugurada la fortalesa, tot i que les obres i els acabats d'algunes dependències van continuar fins al 1792. La fortificació va rebre el nom de Real Plaza de Guerra de San Fernando, en homenatge al monarca Ferran VI, impulsor de l'obra.
El recinte interior ocupa una superfície aproximada de 32 hectàrees, mentre que, si s'hi inclouen els glacis i les instal·lacions exteriors, el conjunt arriba a unes 55 hectàrees, mentre que el seu perímetre exterior supera els tres quilòmetres i presenta una planta poligonal irregular, amb un complex sistema de baluards, revellins, fossats, glacis i camins coberts, dissenyats per dificultar qualsevol atac enemic.
La fortalesa podia allotjar aproximadament 4.000 soldats i 500 cavalls, i disposava d'espais destinats a l'emmagatzematge de queviures, municions i material militar, on els seus magatzems podien conservar provisions per a unes 10.000 persones durant un any, una previsió especialment important en cas de setge prolongat.
Un dels elements més sorprenents és el seu sistema de proveïment d'aigua. Sota l'immens pati d'armes, d'uns 12.000 metres quadrats, hi ha quatre grans cisternes subterrànies amb una capacitat conjunta aproximada de nou milions de litres, és a dir, 9.000 metres cúbics, aquestes instal·lacions permetien garantir el subministrament d'aigua a la guarnició fins i tot en cas d'un setge allargat.
Cal esmentar que el projecte original de la fortalesa preveia la construcció d'una església neoclàssica amb cinc altars i d'un hospital militar, però cap d'aquestes dues edificacions no va arribar a completar-se, i per tant cal esmentar que la capella que actualment es conserva al recinte correspon a una construcció posterior, habilitada mitjançant la reutilització d'un antic polvorí, i no forma part del projecte religiós original del segle XVIII.
La situació fronterera de Figueres va fer que la fortalesa es convertís ben aviat en protagonista de diversos conflictes militars, que a l'any 1794, durant la Guerra Gran (1793-1795), les tropes franceses van ocupar el castell després de la capitulació de la guarnició espanyola, el 2 de desembre d'aquell any.
Pocs anys després, el 1808, durant la Guerra del Francès (1808-1814), les forces napoleòniques van tornar a apoderar-se de la fortalesa, que es convertiria en una important posició militar francesa. Tot plegat demostra la importància estratègica del lloc escollit al segle XVIII per construir la fortalesa, especialment pel seu domini sobre les comunicacions i els principals accessos a la frontera pirinenca.
Un dels episodis més destacats es va produir l'any 1811, quan les forces catalanes van aconseguir recuperar-la mitjançant una operació sorpresa, planificada pels germans Pou i el seu cunyat Joan Marquès; la recuperació, però, va provocar la reacció de l'exèrcit francès, que va tornar a ocupar la fortalesa l'agost d'aquell mateix any, després d'uns cinc mesos en mans de les forces del Principat.
L'any 1823, durant la intervenció dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, la fortalesa va tornar a quedar en mans de les forces franceses, en aquesta ocasió en el context de la restauració de l'absolutisme de Ferran VII (Nota: llegiu l'article sobre Pep Ventura, en aquest mateix portal web TG a "Personatges de Figueres" on hi ha una relació).
Els anys passen i la fortalesa hi resta, on un dels capítols més transcendents de la seva història va tenir lloc durant els darrers dies de la Guerra Civil espanyola (1936-1939).
El febrer de 1939, davant l'avanç de les tropes franquistes i la imminent caiguda de Catalunya, la fortalesa va adquirir una importància política extraordinària, ja que cal recordar que Barcelona havia caigut el 26 de gener de 1939, mentre que Girona ho havia fet el 4 de febrer, nou dies després.
 |
Vista aèria del Castell de Sant Ferran
© - Eurocamp |
El dia 1 de febrer de 1939, el castell va acollir l'última reunió de les Corts de la II República Espanyola celebrada en territori espanyol, abans que els seus representants emprenguessin el camí de l'exili, ja que pocs dies després, el 8 de febrer, les tropes franquistes entraven a Figueres, i el 10 de febrer arribaven als principals passos de la frontera francesa.
Com en altres indrets de l'Empordà, com el castell de Peralada o les instal·lacions mineres de la Vajol, a Sant Ferran també s'hi van custodiar part dels béns artístics i del patrimoni de la República que es volien preservar de les conseqüències de la guerra.
Aquell mateix 8 de febrer de 1939, durant la retirada republicana i abans de l'entrada de les tropes franquistes, es va produir una voladura parcial de les instal·lacions militars i dels dipòsits de munició de la fortalesa, les quals van causar greus desperfectes al recinte i van provocar importants danys a la ciutat de Figueres i als seus voltants.
Una destrucció formava part de les operacions de retirada de les forces republicanes, que pretenien inutilitzar les instal·lacions militars abans que fossin aprofitades per l'exèrcit enemic. Aquest episodi va deixar una empremta profunda en la memòria col·lectiva de la ciutat i de l'Alt Empordà, i constitueix un dels darrers grans esdeveniments històrics vinculats a la fortalesa.
Després de la Guerra Civil, el castell va perdre progressivament la seva funció estratègica original, tot i que va continuar sota jurisdicció militar i, a mitjans de la dècada de 1960 una part de la fortificació fou habilitada com a presó militar, funció que va mantenir fins al 1991.
L'any 2003 es va signar un conveni entre el Ministeri de Defensa, la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Figueres per impulsar la recuperació i la posada en valor cultural de la fortalesa i l'any següent es va constituir el consorci encarregat de gestionar-ne, conservar-ne i promoure'n els usos i les instal·lacions. Actualment, el castell de Sant Ferran és un important espai patrimonial i turístic, amb visites que permeten descobrir-ne les instal·lacions, les muralles, els fossats, les galeries subterrànies i les espectaculars cisternes d'aigua, conegudes popularment com la Catedral de l'Aigua, a més d'unes magnífiques i espectaculars vistes panoràmiques de Figueres, la plana empordanesa i les muntanyes que envolten la comarca.
La fortalesa de Sant Ferran és molt més que una antiga instal·lació militar. És un testimoni excepcional de l'enginyeria del segle XVIII, de les disputes frontereres entre França i Espanya i d'alguns dels episodis més dramàtics de la història contemporània, i per tant, la seva construcció va contribuir al creixement de Figueres i va consolidar la ciutat com un enclavament estratègic de primer ordre, avui, més de dos segles i mig després de la seva inauguració, continua essent un element emblemàtic i patrimonial de l'Alt Empordà.
• Mariano Álvarez de Castro, el defensor de Girona i els seus darrers dies al Castell de Sant Ferran
 |
General Álvarez de Castro |
A començaments del segle XIX, Europa vivia un dels períodes de més convulsió política i militar de la seva història, ja que Napoleó Bonaparte (1769 - 1821) havia estès el seu poder per bona part del continent i, l'any 1808, les tropes franceses van entrar a la península Ibèrica amb la intenció de controlar Espanya i imposar-hi una nova dinastia, d’aquesta manera començava així la Guerra del Francès (1808-1814), un conflicte que deixaria una profunda empremta a Catalunya.
En aquest escenari bèl·lic apareix la figura del general Mariano Álvarez de Castro y López de Aparicio, el qual va néixer a Granada el 8 de setembre de 1749, en el sí d’una família de nissaga castellana, vinculada a les terres de Sòria i Palència. Mariano Álvarez, va quedar orfe de pare durant la infantesa, fet que va provocar que la família retornés a Castella, primer a Sòria i posteriorment a Burgo de Osma, on va passar bona part dels seus primers anys; una circumstància que explica que alguns historiadors li atribuïssin equivocadament el naixement en aquesta darrera població.
Fou un militar de carrera brillant, participant en moltes batalles i conflictes bèl·lics, molts dels quals van tenir lloc al Rosselló, i es possible que el coneixement de la zona, propiciés que a l’any 1809 fos nomenat Governador militar de la plaça de Girona, la qual ja havia sofert diferents setges per part de tropes franceses; per tant, la seva missió principal era defensar la plaça i impedir que les forces napoleòniques consolidessin el control del territori.
El 6 de maig de 1809, les tropes franceses van iniciar el tercer i més terrible setge de Girona, quedant pràcticament encerclada i sotmesa durant mesos a un intens bombardeig d'artilleria, assalts i un bloqueig que va anar reduint progressivament les possibilitats de supervivència dels seus habitants. Álvarez de Castro va assumir la direcció de la defensa i va convertir la resistència de Girona en un símbol de determinació davant l'avanç de l'exèrcit napoleònic, tot plegat malgrat la inferioritat numèrica dels defensors, la manca d'aliments, les malalties i la destrucció provocada pels bombardejos, però on el general hi va fer front i es va negar reiteradament a acceptar la rendició.
La població civil va entrar de ple en el conflicte i va tenir un paper destacat en la defensa, amb la participació de voluntaris, milícies i diferents organitzacions ciutadanes que van col·laborar en les tasques de suport i en la protecció de la ciutat, ajuda a ferits i altres necessitats durant el tremebund setge. Finalment, amb una situació de desesperació, dures condicions, malalties, alt nombre de baixes i per tant, en el marc d’una condicions extremadament dures, va portar a la població de Girona a una situació límit i gairebé insostenible.
Tot plegat, va provocar que el 10 de desembre de 1809, després de que Álvarez de Castro hagués caigut greument malalt i vist obligat a deixar el comandament de la defensa de la ciutat, Girona, finalment va capitular. Malgrat el greu estat de salut, Álvarez de Castro juntament amb la resta de la guarnició militar, van ésser fets presoners i traslladat a Perpinyà, tot i que Álvarez de Castro va restar a Girona, fins que el seu estat de salut li va permetre viatjar, després d’haver demanat recuperar-se en alguna població del litoral, petició que li fou denegada, essent traslladat com a presoner a França.
Va ésser conduit com a presoner, primer al castell de Sant Ferran de Figueres al pavelló destinat a oficials, patint alhora interrogatoris que van fer que la seva salut continues precària, però l’estada a Figueres, fou breu, ja que el mateix desembre ja fou traslladat a la ciutadella de Perpinyà, on hi queda pres. Al mes següent, tornar a ser traslladat, en aquest cas, a la presó militar de Narbona, per a restar-hi fins a finals del mateix mes de gener, que seria traslladat, en aquest cas, un altre cop al Castell de Sant Ferran de Figueres.
Després de gairebé un mes de captiveri, trasllats i privacions, el general Álvarez de Castro va arribar novament a la fortalesa de Sant Ferran de Figueres el 21 de gener de 1810. El seu estat de salut era extremadament delicat, amb una malaltia que ja patia durant el setge de Girona, l'esgotament físic acumulat i les dures condicions del captiveri havien contribuït a un progressiu deteriorament del seu organisme. Les circumstàncies dels seus darrers dies han estat objecte de nombroses interpretacions i controvèrsies, ja que durant molt de temps va circular la sospita que havia estat víctima de maltractaments, tortures o fins i tot d'un enverinament per part dels seus captors.
Tanmateix, mai no s'ha pogut demostrar documentalment cap d'aquestes hipòtesis, tot i que una de les interpretacions històriques més acceptades és que la malaltia que arrossegava des del setge de Girona, agreujada per les condicions del captiveri i el tracte rebut, va acabar provocant-li la mort. Finalment, el 22 de gener de 1810, tan sols un dia després del seu retorn a Figueres, Mariano Álvarez de Castro moria dins la fortalesa de Sant Ferran, als seixanta anys d'edat.
Així acabava la vida del militar que havia dirigit la defensa de Girona davant l'exèrcit napoleònic; un home i gran militar que havia resistit durant mesos un dels setges més cruents de la Guerra del Francès i que va trobar els seus darrers dies empresonat entre els murs de la gran fortalesa militar de Figueres, un indret històric, que avui es pot admirar per a re-memoritzar la seva historia, o simplement, admirar la gran i colossal obra d’enginyeria militar que representa i el gran ingeni que va emprar en quan al seu disseny i construcció.
NOTA: Tot i que popularment se'l coneix com a castell de Sant Ferran, la seva denominació tècnica és la de fortalesa militar, ja que no es tracta d'un castell medieval, sinó d'una gran construcció defensiva abaluartada del segle XVIII, concebuda segons els criteris de l'enginyeria militar moderna de l'època. Tanmateix, amb el pas dels anys, tant en l'àmbit popular com en l'oficial, s'ha anat imposant la denominació de castell, que és com se'l coneix i s'anomena habitualment.
 |
 |
 |
 |
Imatges relacionades |
|
|
|
|
• FORTALESA BALUARDADA:Es tracta d’un estil d'arquitectura estrictament militar dissenyat per resistir l'impacte de l'artilleria amb pólvora i per tant, edificada amb baluards, revellins, fossats, glacis i defenses baixes i inclinades.
Va sorgir a Itàlia a finals del segle XV i va predominar a Europa fins al segle XIX, substituint els castells medievals de murs alts i prims, essent un dels màxim exponent en quan al seu estil arquitectònic, l’enginyer militar francès Sébastien Le Prestre de Vauban (1633-1707).
Es poden trobar molts exemples d’aquest tipus d’arquitectura, al marge dels esmentats en l’article, com la fortalesa de Salses, en el Rosselló o el Castell de Montjuic a Barcelona, per nombrar només dues d’aquestes importants i espectaculars edificacions militars.
Imatge: Fortalesa de Salses (Rosselló)
|
|
|
|
|
|
• CASTELL: Es tracta d'una fortificació senyorial, militar i civil, tancada i la residència fortificada d'un senyor feudal o noble durant l'edat mitjana, que van sorgir a Europa entre els segles IX i X per defensar territoris, controlar passos estratègics, mostrar el poder senyorial i resguardar a la població civil en cas d'atacs forànis.
Disposen d’una estructura molt característica i diferenciada de una fortalesa militar, com és la torre de l’homenatge, que era la principal i on residia el senyor feudal, les muralles i els merlets, que envoltaven el recinte, el pati d’armes, que era la part central, com les fortaleses i donava accés a les cavallerisses i altres estances o el fossar o un pont llevadís entre d’altes; van perdre utilitat a partir del segle XV amb l'arribada de l'artilleria de pólvora i altres tècniques d’assetjament ofensiu a la fortificació.
Imatge: Castell de Montgri (Baix Empordà) |
|
|
|
Web oficial del Castell de Sant Ferran:

|